PROTOCOLITZAR EL MALESTAR INFANTIL

Àngels Petit Pons

Especialista en Psicologia Clínica- Psicoanalista

Des de fa uns anys el món es mou de manera globalitzada, el que passa a un lloc, passarà al cap de poc temps en un altre punt oposat del globus. Aquest funcionament global l’observem també a Europa. La Unió Europea pretén que tots els països que hi formem part funcionem de la mateixa manera, malgrat les societats de cada país som diferents en la cultura, en l'economia, i en el seu funcionament.

Aquesta manera globalitzada, uniformadora també ha arribat a Catalunya,  específicament en el camp educatiu. El Departament d’Ensenyament ha aprovat un protocol d’actuació específic pels nens diagnosticats de TDHAC (La Vanguardia 7-10-12) Aquest protocol serà obligatori per a tots els centres educatius. Serà aplicat pels mestres a tots aquells nens que es moguin més del compte i estaran obligats a identificar-lo, malgrat no estan formats en el camp clínic.

La globalització, per la via de la uniformació, entra a les escoles, eliminant les diferències entre individus que poden presentar dificultats d’aprenentatge. Un nen que  presenta dificultats acostuma a manifestar falta d’interès, intranquil·litat,  un comportament alterat, no centra l’atenció. Quan observem amb deteniment les causes que ho provoca, aquestes acostumen a ser de tipus social i familiar. Però,diferent en cada cas. El malestar de cada nen és particular i íntim, diferent del company que té al costat.

La uniformitat entra quan es pretén que les causes del malestar del nen, s’enfoqui per a tots iguals.

L’esser humà acostuma a ser el receptor del discurs familiar i social que l’envolta i el pot arribar afectar en la seva subjectivitat. Com a conseqüència es veu alterat en les seves emocions i pot manifestar  alteracions en el comportament però, no vol dir que pateixi una malaltia.

En l’actualitat en el camp de la salut mental es pretén fer una metamorfosi dels conceptes, passar d’un comportament considerat anormal, passar a un comportament patològic. En relació als nens que es mouen més del compte i no prenen atenció, en aquests moments actuals les instàncies polítiques sanitàries ho estan definint com: “una malaltia mental”

La consellera d’educació de Catalunya està en aquesta línea: “fer patològic un estat d’ànim”. Li podria preguntar: “si un nen que pateix manifestacions psicòtiques li aplicarà el protocol? I si a un nen se li acaben de separar els pares o  si se li acaba de morir la mare, també? Però, encara volen anar més lluny; “ensenyar a un professor com pensa un nen a través d’un protocol? (La Vanguardia 7-10-12) A una persona la podem forçar a parlar a través d’un protocol?

Quina intenció hi pot haver-hi sota aquests criteris d’actuació?

Analitzant la realitat concreta, el que trobem és el següent: per cada nen diagnosticat de TDHAC (Trastorns per dèficit d’atenció i hipermotricitat)  va acompanyat d’una recepta de Rubifen o Concerta. Si la població afectada per dèficit d’atenció es del 34%, segons el diari esmentat, i tenim una població de 442.494.- nens a primària a Catalunya (curs 2010-11 Idescat anuari estadístic) vostès calculin els beneficis que algunes empreses farmacèutiques es deuen endur.

Podem deduir de les coses expressades fins aquest moment que: "la metamorfosi d’un procés qualificat d’anormal passar-lo a un criteri patològic” deixa de banda "les circumstàncies vitals que incideixen en l’aparició dels problemes psicològics”  El model psicopatològic es converteixen en una “ideologia social” en un pensament polític conservador i establert pel poder establert (Albee, 1996)

En els moments actuals, hi ha molts professionals del camp de la psicologia, de la psiquiatria, de l’educació, del camp social que tenim una visió crítica a l’ortodòxia psicopatològica i podem oferir una alternativa a l’enfoc que se li vol donar en aquests moments. L’alternativa és una orientació comprensiva del malestar, un estudi rigorós del comportament  i una escolta molt acurada del subjecte, oberts a totes les disciplines que tenen en compte la part subjectiva de l’esser humà i no el redueixen a un objecte de consum de fàrmacs.

Aquesta manera d’orientar el malestar també té una política. Aquesta política és democràtica, té en compte la particularitat de cada subjecte. És progressista, pretén un canvi subjectiu que comporti una obertura de la persona, donant-li més eines per tirar en davant.

Per acabar, dir que aquest article és per seguir fent camí i seguir amb el debat que moltes vegades els ortodoxes volen silenciar.  

Las pastillas de portarse bien

EL CORREO DE BISKAIA SALUDLas pastillas de portarse bienUn informe alerta de los graves efectos para la salud de un derivado de las anfetaminas con las que se trata la hiperactividad Fermín Apezteguia - 27/02/2012 No existen pruebas científicas sobre la existencia del TDAH. La epidemia ha vuelto a las aulas. Cientos de niños en el País Vasco, más de 250.000 en España y millones en el mundo, están siendo tratados contra una enfermedad que no existe con un fármaco que puede causarles graves problemas de salud. La hiperactividad está siendo puesta en tela de juicio por un número creciente de profesionales sanitarios, que considera que se está dando una respuesta médica a lo que a menudo se trata sólo de un problema educativo. ¿Es un crío movido un enfermo o lo normal en los más pequeños es que salten, corran y se aburran en clase? Un demoledor informe del Departamento vasco de Sanidad, financiado también por el Gobierno central, aporta las claves para la atención adecuada de un problema sanitario y social que, según considera, ha tomado ya unas dimensiones "desproporcionadas". El documento pone en entredicho la existencia misma de la hiperactividad (TDAH) como enfermedad y llama la atención sobre el "creciente" e "indiscriminado" uso que se está haciendo de los psicoestimulantes para su tratamiento. Esta tendencia, alertan, "se ve apoyada y favorecida por la difusión de la hipótesis, cuestionable, de que la causa" de este trastorno, "es exclusivamente neurológica y determinada genéticamente". El trabajo es concluyente. Ni existen pruebas diagnósticas para verificar la existencia del TDAH, ni la comunidad científica se pone de acuerdo sobre cuál es la mejor manera de abordarlo. En todo caso, alertan de que "en nuestro país no se están siguiendo las recomendaciones sanitarias más básicas y prudentes en cuanto a la prescripción del metilfenidato", la droga que se prescribe contra la supuesta patología. Un invento de la industria farmacéutica Para muchos investigadores, como el neuropediatra estadounidense Fred Baughman, autor del superventas 'El fraude del TDAH', directamente no existe. Es sólo "un invento de la Psiquiatría" sin base científica alguna, que cuenta con el escudo protector de la industria. Durante décadas, los defensores de esta idea, médicos de familia, pediatras y neuropediatras fundamentalmente, han buscado marcadores biológicos, pruebas de laboratorio como radiografías y escáneres que permitieran demostrar esta hipótesis. No los han logrado. "La Asociación Americana de Medicina llegó a afirmar en 1998 que el TDAH 'es uno de los trastornos mejor investigados de la Medicina'. No deja de ser una afirmación pintoresca al referirse a un cuadro cuya base genética no se ha demostrado ni de lejos", comenta el psiquiatra Jorge Tizón, fundador del Equipo de Prevención en Salud Mental de la Sanidad catalana. El psiquiatra infantil Alberto Lasa, coautor del informe del Gobierno vasco 'Evaluación de la situación asistencial y recomendaciones terapéuticas en el TDAH'. "Se le atribuye una incidencia del 5% al 8% , y en determinados entornos hasta del 15% de la población infantil. No es así. Los niños hiperactivos son sólo una excepción", aclara. La falta de consenso entre los profesionales sanitarios es total. Más allá de las dudas sobre su existencia, no hay acuerdo sobre qué es la hiperactividad, cómo debe diagnosticarse ni cómo se ha de tratar. Ni siquiera se sabe a ciencia cierta si se trata de un trastorno infantil, como se decía hasta hace sólo unos años, o de una enfermedad crónica. "Los criterios van cambiando. La última moda es que se trata de una patología incurable que necesita terapia de por vida. La comparan con la necesidad de insulina para el diabético o las gafas para un miope", critica Alberto Lasa. Una medicación peligrosaLos especialistas que la atribuyen a un fallo en el cerebro la diagnostican mediante el análisis de dos test que rellenan los profesores del niño, por un lado, y los padres, por otro. En ellos, plantean preguntas como si el niño es muy movido, contesta a sus padres, si desobedece y se le caen las cosas a menudo. "Se sabe muy poco del desarrollo del Sistema Nervioso Central de los niños» -añade Tizón- pero sí se sabe que se halla en continua evolución al menos hasta los 7 u 8 años. Después se enfrentará a la apoptosis neuronal masiva de la adolescencia. Cómo para introducir crónicamente anfetaminas en ese cerebro del que sabemos tan poco, salvo su dinámica y plasticidad". Pero, ¿hasta qué punto son peligrosos los fármacos contra la hiperactividad? El Instituto Nacional de la Salud de Estados Unidos (NHI) arranca su página de información ciudadana sobre el controvertido fármaco con una seria advertencia. "El metilfenidato -comercializado en España con los nombres de 'Concerta', 'Medikinet' y 'Rubifen'- puede crear hábito. Si toma demasiado puede sentir que no controla sus síntomas y que necesita tomarlo en grandes cantidades. También es posible que experimente cambios inusuales en su comportamiento". "Vender u obsequiarlo -añade la advertencia- puede causar daños a otras personas y constituye un delito". En países como Francia y Suecia su uso es prácticamente nulo; y está limitado legalmente por tener la consideración de sustancia estupefaciente. Sus efectos secundarios "más frecuentes" son pérdida de apetito, disminución del peso y estatura, trastornos del sueño, irritabilidad y ansiedad. Estudios recientes apuntan al deterioro de la capacidad cognitiva, la aparición de psicosis paranoide, que desaparece con su supresión, y también efectos cardiovasculares y crisis epilépticas. Otra consecuencia "temible" y polémica sobre su toma es el riesgo de utilización abusiva y predisposición a conductas toxicómanas. El Ministerio de Sanidad admite en una nota a los profesionales sanitarios que "su mecanismo de acción no se conoce con precisión" y que "no se dispone de datos suficientes respecto a los posibles efectos a largo plazo". La sanidad de EE UU añade algo más: "El metilfenidato puede causar muerte súbita en niños y adolescentes, especialmente en aquellos que tienen problemas cardíacos". El peso de los laboratorios ¿Cómo es posible entonces que se dé a los niños algo tan peligroso? "Calmar a un niño agitado facilita la vida a todo el mundo", argumenta Juan Manzano, profesor de Psiquiatría infantil y juvenil en la Universidad de Ginebra. "A los padres les resulta más confortable oír que su niño estará bien con la toma de una pastilla que asumir, por ejemplo, un problema educativo. Y no olvidemos que toda industria, la que sea, tiende a vender su producto". En el centro de la polémica quedan las empresas farmacéuticas. El informe del Gobierno vasco alerta de que la mayoría de las guías de práctica clínica del TDAH "fallan en aspectos tan importantes como la rigurosidad de la metodología utilizada" y están financiadas "por la industria", que fabrica y comercializa la medicación. "The world is a dangerous place, not because of those who do evil, but because of those who look on and do nothing." Albert EinsteinPara defendernos de la invasiva industria farmacéutica envía tu adhesión a (Give us your support to): plataformaicmi@comunicar.e.telefonica.netPlataforma Internacional contra la Medicalización de la Infancia International Platform Against Children Overmedication

__._,_.___

LIBRERÍA XOROI
Calle del Berlinès, 20.
08022 Barcelona.
Tel.: (34)932116921
xoroi@xoroi.com
http://xoroi.com
LIBRERÍA ESPECIALIZADA EN PSICOANÁLISIS Y PSICOTERAPIAS.
______________________________________________________________________

.

__,_._,___

HIPERACTIVIDADES Y DÉFICIT DE ATENCIÓN

Comprendiendo el TDAH

MERCÈ MABRES - Coordinadora

MIREIA ESCARDÍBUL, ALBERTO LASA, ADRIÀ LOPEZ, BEATRIZ MARTÍNEZ, MºTERESA MIRÓ, ALBERT MONTANER, JOSEP MOYA I SUNSI SEGÚ

Editorial Octaedro

TDAH, AUTISME I ALTRES TRASTORNS

Maig 2009
Josep Moya
(Psiquiatra i Psicoanalista)


Fa unes setmanes, un col·lega psicoanalista de “trinxera”, ens alertava de la constitució d’una comissió que té l’encàrrec d’elaborar una guia de tractament per a l’autisme i altres psicosis en la infancia. La comissió ha estat creada arran d’una queixa presentada per una associació de familiars de nens i nenes diagnosticats d’autisme, al Parlament de Catalunya. La creació de comissions és una pràctica habitual en el nostre entorn i, d’entrada, no ens hauria d’inquietar; tanmateix, el que sí és inquietant és que l’esmentada comissió té una composició en la que hi ha un predomini clar de professionals d’una determinada orientació teòrica i pràctica. Aquesta orientació – neurobiològica- parteix d’un esquema ja conegut. En primer lloc, s’elabora un llistat de signes i símptomes i, en ocasions, pures conductes. En segon lloc, se li posa un nom. En tercer lloc se li atribueix un hipotètic origen neurobiològic-genètic; i , finalment, s’elaboren uns protocols de tractament en els que els psicofàrmacs tenen una presència més que considerable.
D’entrada, això tampoc hauria de ser un problema si no fos per l’arbitrarietat amb la que es fa l’esmentat llistat de signes, símptomes i conductes i, sobre tot, perquè allò que científicament és una “correlació estadística”, s’acaba convertint en “causa segons evidència científica”. Vet aquí la trampa i vet aquí el problema. Perquè, un cop assolit aquest model, no queda espai pel subjecte, no queda espai per la paraula plena, no queda espai pel sentit; al cap i a la fi, els protocols estan dissenyats precisament per eliminar el sentit, allò de particular i específic de cada individu. És un esquema simple que possibilita allò que li va dir una psicòloga a una pacient: “Vostè no m’expliqui la seva vida; limiti’s a respondre les preguntes del qüestionari”.
Aquesta manera de procedir ens porta inevitablement a un model (?) en el qual ja no cal que els pacients parlin, sinò simplement han de respondre uns qüestionaris i, en alguns casos, sotmetre’s a proves diagnòstiques (resonàncies magnètiques, analítiques per cercar el gen culpable, tomografies per emisions de positrons, etc.). Fa uns anys, un eminent professor de la universitat deia que era una desgràcia que els pacients parlessin ja que això dificultava la tasca diagnòstica. Vet aquí un altre problema: a la que el pacient parla enreda la troca.
Però, l’assumpte és encara més complex i greu. Alguns col·legues ens han alertat, i així ho han difòs per les llistes de diverses associacions psicoanalítiques, en la seva interpelació al Parlament de Catalunya, l’associació considerava que molts professionals dels CDIAPS, dels CSMIJ i del camp educatiu (docents, EAPs,,,), no sabien fer la seva feina, no sabien diagnosticar l’autisme i, a més, en molts casos aplicaven la teoria psicoanalítica que, com és “conegut en el camp de l’evidència científica”, és “inútil per tractar l’autisme”. Ras i curt, ara resulta que un nombre considerable de professionals dignes i amb acreditada experiència en el camp de l’assistència a la infància, són una colla d’incompetents. Compte! Això no és nou. Ara farà 4 anys, una altra associació va elevar una queixa al Síndic de Greuges, en la que qüestionava la utilització de la tècnica psicoanalítica pel tractament del TDAH! En aquella ocasió, els professionals qüestionats varen respondre extensament al Síndic deixant molt clars tot un conjunt d’elements implicats en l’assumpte “TDAH”, per exemple, que el que primer cal aclarir és quin sistema diagnòstic ha estat emprat, el DSM IV o la CIE-10? Cosa gens banal ja que els algoritmes diagnòstics són ben diferents i, en conseqüència, també les xifres de prevalença.
La qüestió que se’ns presenta ara és què fer davant de tot això. Potser alguns podran seguir pensant que tot s’arreglarà, que només es tracta d’un incident aïllat i que no comportarà més conseqüències. Doncs no és així. Les comissions generen productes, protocols, guies, recomanacions; però després venen els objectius, que han de complir els equips i els professionals. Un cop fet el protocol ja queda configurat el marc de futures actuacions i intervencions. No podem seguir adoptant posicions ingènues, cal fer-nos escoltar, cal reivindicar la posició del subjecte, no és un exercici d’anar en contra de cap fàrmac, sinó de possibilitar espais per a la paraula. I això no ens vindrà donat sinó que cal construir-ho.