PROTOCOLITZAR EL MALESTAR INFANTIL

Àngels Petit Pons

Especialista en Psicologia Clínica- Psicoanalista

Des de fa uns anys el món es mou de manera globalitzada, el que passa a un lloc, passarà al cap de poc temps en un altre punt oposat del globus. Aquest funcionament global l’observem també a Europa. La Unió Europea pretén que tots els països que hi formem part funcionem de la mateixa manera, malgrat les societats de cada país som diferents en la cultura, en l'economia, i en el seu funcionament.

Aquesta manera globalitzada, uniformadora també ha arribat a Catalunya,  específicament en el camp educatiu. El Departament d’Ensenyament ha aprovat un protocol d’actuació específic pels nens diagnosticats de TDHAC (La Vanguardia 7-10-12) Aquest protocol serà obligatori per a tots els centres educatius. Serà aplicat pels mestres a tots aquells nens que es moguin més del compte i estaran obligats a identificar-lo, malgrat no estan formats en el camp clínic.

La globalització, per la via de la uniformació, entra a les escoles, eliminant les diferències entre individus que poden presentar dificultats d’aprenentatge. Un nen que  presenta dificultats acostuma a manifestar falta d’interès, intranquil·litat,  un comportament alterat, no centra l’atenció. Quan observem amb deteniment les causes que ho provoca, aquestes acostumen a ser de tipus social i familiar. Però,diferent en cada cas. El malestar de cada nen és particular i íntim, diferent del company que té al costat.

La uniformitat entra quan es pretén que les causes del malestar del nen, s’enfoqui per a tots iguals.

L’esser humà acostuma a ser el receptor del discurs familiar i social que l’envolta i el pot arribar afectar en la seva subjectivitat. Com a conseqüència es veu alterat en les seves emocions i pot manifestar  alteracions en el comportament però, no vol dir que pateixi una malaltia.

En l’actualitat en el camp de la salut mental es pretén fer una metamorfosi dels conceptes, passar d’un comportament considerat anormal, passar a un comportament patològic. En relació als nens que es mouen més del compte i no prenen atenció, en aquests moments actuals les instàncies polítiques sanitàries ho estan definint com: “una malaltia mental”

La consellera d’educació de Catalunya està en aquesta línea: “fer patològic un estat d’ànim”. Li podria preguntar: “si un nen que pateix manifestacions psicòtiques li aplicarà el protocol? I si a un nen se li acaben de separar els pares o  si se li acaba de morir la mare, també? Però, encara volen anar més lluny; “ensenyar a un professor com pensa un nen a través d’un protocol? (La Vanguardia 7-10-12) A una persona la podem forçar a parlar a través d’un protocol?

Quina intenció hi pot haver-hi sota aquests criteris d’actuació?

Analitzant la realitat concreta, el que trobem és el següent: per cada nen diagnosticat de TDHAC (Trastorns per dèficit d’atenció i hipermotricitat)  va acompanyat d’una recepta de Rubifen o Concerta. Si la població afectada per dèficit d’atenció es del 34%, segons el diari esmentat, i tenim una població de 442.494.- nens a primària a Catalunya (curs 2010-11 Idescat anuari estadístic) vostès calculin els beneficis que algunes empreses farmacèutiques es deuen endur.

Podem deduir de les coses expressades fins aquest moment que: "la metamorfosi d’un procés qualificat d’anormal passar-lo a un criteri patològic” deixa de banda "les circumstàncies vitals que incideixen en l’aparició dels problemes psicològics”  El model psicopatològic es converteixen en una “ideologia social” en un pensament polític conservador i establert pel poder establert (Albee, 1996)

En els moments actuals, hi ha molts professionals del camp de la psicologia, de la psiquiatria, de l’educació, del camp social que tenim una visió crítica a l’ortodòxia psicopatològica i podem oferir una alternativa a l’enfoc que se li vol donar en aquests moments. L’alternativa és una orientació comprensiva del malestar, un estudi rigorós del comportament  i una escolta molt acurada del subjecte, oberts a totes les disciplines que tenen en compte la part subjectiva de l’esser humà i no el redueixen a un objecte de consum de fàrmacs.

Aquesta manera d’orientar el malestar també té una política. Aquesta política és democràtica, té en compte la particularitat de cada subjecte. És progressista, pretén un canvi subjectiu que comporti una obertura de la persona, donant-li més eines per tirar en davant.

Per acabar, dir que aquest article és per seguir fent camí i seguir amb el debat que moltes vegades els ortodoxes volen silenciar.