PROTOCOLITZAR EL MALESTAR INFANTIL
Àngels Petit Pons
Especialista en Psicologia Clínica- Psicoanalista
Des de fa uns anys el
món es mou de manera globalitzada, el que passa a un lloc, passarà al cap de
poc temps en un altre punt oposat del globus. Aquest funcionament global l’observem
també a Europa. La Unió Europea pretén que tots els països que hi formem part
funcionem de la mateixa manera, malgrat les societats de cada país som
diferents en la cultura, en l'economia, i en el seu funcionament.
Aquesta manera
globalitzada, uniformadora també ha arribat a Catalunya, específicament en el
camp educatiu. El Departament d’Ensenyament ha aprovat un protocol d’actuació
específic pels nens diagnosticats de TDHAC (La Vanguardia 7-10-12) Aquest
protocol serà obligatori per a tots els centres educatius. Serà aplicat pels
mestres a tots aquells nens que es moguin més del compte i estaran obligats a
identificar-lo, malgrat no estan formats en el camp clínic.
La globalització,
per la via de la uniformació, entra a les escoles, eliminant les diferències
entre individus que poden presentar dificultats d’aprenentatge. Un nen que presenta dificultats acostuma a manifestar
falta d’interès, intranquil·litat, un comportament
alterat, no centra l’atenció. Quan observem amb deteniment les causes que ho
provoca, aquestes acostumen a ser de tipus social i familiar. Però,diferent en cada cas. El malestar de cada nen és particular i
íntim, diferent del company que té al costat.
La uniformitat
entra quan es pretén que les causes del malestar del nen, s’enfoqui per a tots
iguals.
L’esser humà acostuma a ser el receptor del discurs familiar i social que l’envolta
i el pot arribar afectar en la seva subjectivitat. Com a conseqüència es veu alterat en
les seves emocions i pot manifestar alteracions en el comportament però, no vol
dir que pateixi una malaltia.
En l’actualitat en
el camp de la salut mental es pretén fer una metamorfosi dels conceptes, passar
d’un comportament considerat anormal,
passar a un comportament patològic.
En relació als nens que es mouen més del compte i no prenen atenció, en aquests
moments actuals les instàncies polítiques sanitàries ho estan definint com: “una malaltia mental”
La consellera d’educació
de Catalunya està en aquesta línea: “fer
patològic un estat d’ànim”. Li podria preguntar: “si un nen que pateix
manifestacions psicòtiques li aplicarà el protocol? I si a un nen se li acaben
de separar els pares o si se li acaba de
morir la mare, també? Però, encara volen anar més lluny; “ensenyar a un
professor com pensa un nen a través d’un protocol? (La Vanguardia 7-10-12) A
una persona la podem forçar a parlar a través d’un protocol?
Quina intenció hi
pot haver-hi sota aquests criteris d’actuació?
Analitzant la
realitat concreta, el que trobem és el següent: per cada nen diagnosticat de
TDHAC (Trastorns per dèficit d’atenció i hipermotricitat) va acompanyat d’una recepta de Rubifen o
Concerta. Si la població afectada per dèficit d’atenció es del 34%, segons el
diari esmentat, i tenim una població de 442.494.- nens a primària a Catalunya (curs
2010-11 Idescat anuari estadístic) vostès calculin els beneficis que algunes
empreses farmacèutiques es deuen endur.
Podem deduir de les
coses expressades fins aquest moment que: "la metamorfosi
d’un procés qualificat d’anormal passar-lo a un criteri patològic” deixa de
banda "les circumstàncies vitals que
incideixen en l’aparició dels problemes psicològics” El model psicopatològic es converteixen en una
“ideologia social” en un pensament polític conservador i establert pel poder
establert (Albee, 1996)
En els moments
actuals, hi ha molts professionals del camp de la psicologia, de la
psiquiatria, de l’educació, del camp social que tenim una visió crítica a
l’ortodòxia psicopatològica i podem oferir una alternativa a l’enfoc que
se li vol donar en aquests moments. L’alternativa és una orientació comprensiva
del malestar, un estudi rigorós del comportament i una escolta molt acurada del subjecte,
oberts a totes les disciplines que tenen en compte la part subjectiva de
l’esser humà i no el redueixen a un objecte de consum de fàrmacs.
Aquesta manera
d’orientar el malestar també té una política. Aquesta política és democràtica,
té en compte la particularitat de cada subjecte. És progressista, pretén un
canvi subjectiu que comporti una obertura de la persona, donant-li més eines
per tirar en davant.
Per acabar, dir que
aquest article és per seguir fent camí i seguir amb el debat que moltes vegades
els ortodoxes volen silenciar.
